Des que una persona cau en una addicció fins que es recupera d’ella passa per diferents fases que marquen la seva experiència personal amb la pròpia addicció. De totes elles, n’hi ha una de molt important i que és necessari que el consumidor accepti abans d’afrontar amb eficàcia un tractament. Parlem de la negació, aquell període de l’addicció en què l’usuari utilitza estratègies de tot tipus per negar la seva conducta addictiva. I és que gran part del grau d’addicció d’una persona ve donat per la negació que aquest farà fins finalment acceptar que té un problema.
Quan algú es torna addicte canvia moltes de les coses que formaven part de la seva vida com el seu entorn, les seves relacions, els seus vincles o la seva manera de pensar. Fa això per adaptar-se a la substància o a la situació a la qual està enganxat. La negació de l’addicció el que fa és protegir la dependència que té. D’aquesta manera, l’addicte s’aparta de la realitat i pot crear un món alternatiu on creu que l’addicció no és perjudicial. El pitjor de l’assumpte és que, en molts casos, l’addicte no és conscient d’estar negant la seva addicció.
Quan el pacient es nega a acceptar la realitat
Un dels motius més importants pels quals un addicte no comença un tractament és perquè aquest nega de forma categòrica que hagi perdut el control de la seva vida per culpa de les drogues. No reconèixer el problema és un dels factors que més compliquen que el consumidor pugui començar un tractament.
Sigmund Freud va dir que la negació o autoengany és un mecanisme de defensa que experimenten els addictes amb l’objectiu de reduir l’ansietat i el dolor causat per l’addicció. En ser incapaços d’assumir les conductes que duu a terme, ha d’ocultar-les-hi per evitar-se patir més. Detectar la negació és fàcil. La situació que viu l’addicte i les conseqüències que emanen d’ella són fàcilment identificables per a tothom, excepte per a la persona en negació.
Una tendència típica del consumidor és que anul·la tot allò que podria avergonyir-lo. En aquest sentit, farà el que sigui per protegir la seva imatge, encara que això signifiqui ignorar la realitat. La gravetat d’aquesta conducta pot variar, però en alguns casos, la negació pot arribar fins a tal punt que la persona pot seguir dient que no és addicta malgrat haver perdut la seva feina i la seva família per culpa de la seva addicció. A més, culparan els altres o les circumstàncies de les conseqüències negatives per poder mantenir la negació que els permet seguir consumint.
Tipus de negació en l’addicció
La fase de negació en una addicció pot presentar diverses formes durant el període en què es presenta:
- Negació: és la negació simple i, com hem vist, consisteix a negar les conseqüències negatives que té l’addicció sobre la vida de l’addicte.
- Minimització: com el seu nom indica, significa restar-li importància a les conseqüències negatives de l’addicció com si no existissin.
- Justificació: l’addicte utilitza una explicació per justificar l’addicció. D’aquesta manera, s’autoconvence que la dependència és l’única solució.
- Racionalització: consisteix a donar una explicació lògica a l’addicció encara que no la tingui.
- Projecció: aquest tipus de negació veu en els altres els problemes que el consumidor està vivint en el seu món. Així, pot donar la culpa a altres del seu problema.
- Futurització: l’addicte se surt de la realitat del present i viu en el futur com una forma de no estar en contacte amb la seva pròpia realitat. Deixa per a un altre dia que no arribarà mai la possibilitat d’escapar a l’addicció.
L’autoengany no només serveix per amagar als altres la pròpia addicció. Serveix, principalment, per amagar a un mateix una realitat que es converteix en una amenaça a la seguretat i estabilitat de l’addicte. Els motius pels quals la persona actua així poden ser diversos: perquè se sent angoixat; perquè li produeix tristesa, por o culpa; per soberbia o inseguretat perquè no vol acceptar els seus errors; o per la comoditat de no haver d’assumir una responsabilitat.
El paper de la família en la negació
La negació d’una addicció no és un fenomen acceptat únicament pel consumidor. En moltes ocasions, és comú que la família adopti també una codependència amb la situació que viu l’addicte. De forma inconscient, els familiars que conviuen amb ell tendeixen a desenvolupar comportaments semblants als d’aquest l’objectiu dels quals és mitigar la situació de dolor i caos que genera la conducta addictiva. Així, acaben comportant-se com l’addicte, però sense haver consumit i accepten la negació com a pauta de conducta de la família. El que s’aconsegueix és crear una situació d’aparent equilibri i harmonia, com a mínim al principi, fins que les conseqüències negatives són ja insuportables.
El fet que tant la família com el cercle íntim del consumidor també es vegin immersos en el període de negació de l’addicció fa més difícil, si encara cap, les possibilitats d’afrontar un tractament. Les famílies amb un addicte es tornen disfuncionals. L’equilibri familiar s’altera i es trenquen els rols amb la qual cosa el sustent de la pròpia família es posa en risc. Això provoca processos disfuncionals on els parents, potser per no entendre la malaltia de la dependència, expressen sentiments d’amor i odi al mateix temps. És aquí on es talla la comunicació i ja no es parla el que hauria de parlar-se.
La via per solucionar tant la fase de negació com la pròpia addicció és a través del tractament. A més, no sempre cal esperar que el pacient reconegui que té un problema per començar el tractament. De vegades, el pas del temps i el conjunt de conseqüències negatives porten a situacions límit que poden dificultar el tractament. Malgrat això, aquest serà sempre el millor mètode per fer front a qualsevol tipus d’addicció.
