Sovint, no és fàcil identificar un problema d’addicció en algú del nostre entorn. Tot i que hi ha algunes addiccions molt evidents, hi ha altres casos que els addictes porten en silenci i amb un cert secretisme. Per això, el més habitual és identificar-ho una mica més tard del que ens hauria agradat, amb una reacció habitual de sempre intentar ajudar l’afectat.
La intenció és bona i el suport és imprescindible, però, en no ser especialistes, sovint es cometen errors en el procés. Per no fer coses contraproduents que poden allunyar l’addicte de la seva recuperació, cal conèixer algunes bones conductes que segur que ajudaran el pacient i alguns comportaments que, per contra, poden obstaculitzar el procés de rehabilitació.
A continuació, veiem alguns errors comuns i com convertir-los en gestos útils i productius.
Afrontar la realitat: les primeres impressions
Reconèixer en veu alta la malaltia és un moment molt dur tant per a l’addicte com per a les persones del seu entorn més proper. Encara que hi hagués sospites prèvies, exterioritzar el tabú confirma que es tracta d’un problema que ja no es pot ignorar.
Aquesta revelació pot venir donada per una confrontació en què un tercer faci veure a l’addicte que té un problema, o pot ser una confessió per part de l’afectat. En aquell moment, aquest exterioritza la preocupació que sent en haver identificat el problema i no haver pogut solucionar-lo pels seus propis mitjans.
De tota manera, el més habitual és que el pacient es rendeixi a l’acceptació després de ser inculpat diverses vegades pel seu entorn —que li assenyala un problema obvi mentre ell ho nega o li resta importància—, fins que arriba un moment en què, amb resignació, es deixa guiar cap a l’ajuda.
Tant si demanar ajuda és iniciativa de l’addicte com si la petició és de manera guiada, és important mostrar-se molt empàtics amb la persona que pateix. Es tracta d’un moment vulnerable i dolorós que pot venir acompanyat d’un sentiment de vergonya. Per això, hem d’evitar culpabilitzar l’addicte o comparar-lo amb altres persones, per no empitjorar la situació.
La importància de tombar prejudicis per ajudar
L’addicció no és un vici, un mal costum o una conducta negativa que s’escull. L’addicció és una malaltia que, com qualsevol altra, requereix un tractament mèdic guiat per un professional. Si bé és cert que hi ha vegades que es pot evitar amb una prevenció correcta, no totes les persones tenen el privilegi de poder-hi accedir. Encara que el mateix addicte pugui haver promogut la malaltia per no posar-hi mesures, encara que hagi estat advertit per altres persones, dir-l’hi quan ja pateix l’addicció no tindrà cap efecte positiu.
Es tracta d’una situació molt delicada i, per això, és vital que s’actuï de manera cautelosa i sempre a favor de la recuperació de l’afectat. Tot el que fem ha de ser constructiu.
No contactis amb professionals per l’altra persona sense el seu consentiment
Quan es dona un cas d’addicció, és habitual veure la persona afectada sentir-se feble i impotent davant la situació que pateix. Una addicció és capaç d’anul·lar el pacient i habitualment va trencant tant la seva vida com la seva personalitat. En aquesta situació difícil, semblaria que el més adequat, per donar un cop de mà a l’addicte, és demanar ajuda per ell si aquest no és capaç, però això no s’ha de fer sense el consentiment de la persona afectada.
Pots pensar que l’addicte nega l’ajuda per vergonya, manca de consciència o lucidesa o perquè no se sent capaç de sotmetre’s a un procés professional, i és possible que sigui així. Però per aconseguir la recuperació, és vital que el pacient sigui plenament conscient del seu problema i que vulgui començar un procés de recuperació, conscienciat de com n’és d’important seguir-lo per deixar enrere l’addicció.
Els professionals podran ajudar, en certa mesura, que el pacient trobi —o pugui reforçar— la motivació necessària per curar-se, així com donar-li pautes per mantenir-se enfocat en el procés i compromès, però si realment no creu que existeixi un problema o que valgui la pena combatre’l, el tractament no donarà cap fruit.
El suport de l’entorn més proper és vital
Com a persones de l’entorn de l’addicte, el que podem fer és recordar-li els motius pels quals s’ha d’esforçar a superar la malaltia, proporcionar un espai de comunicació obert en què el pacient se senti còmode per expressar-se sense sentir-se jutjat i eliminar, en la mesura que sigui possible, els obstacles més evidents que puguin entorpir la rehabilitació.
Sempre es poden fer més coses depenent de la situació personal de l’addicte, tot i que cal pensar en el que aquest necessita realment i mai en les nostres pròpies idees o suposicions. Però només complint els senzills requisits esmentats, ja estem promovent la recuperació, perquè només serà en un espai segur on l’addicte s’atreveixi a expressar-se del tot, cosa que farà possible que puguem atacar aquells problemes que l’afectat sap que són els que més l’afecten.
La recuperació no és un procés lineal
De vegades, hi ha persones que ho intenten però que no poden quedar-se al costat de l’addicte, ja que les recaigudes són molt difícils per al malalt i el seu entorn. El procés de recuperació va molt lligat a l’enteresa, la paciència, la perseverança i la persistència, però sobretot a l’esperança. És per això que veure retrocessos resulta tan difícil.
Encara que de vegades ho dubtis, la teva presència de suport és molt important per a l’addicte i ets de molta ajuda, encara que no sempre et puguis sentir així. La impotència és també un dels sentiments implícits en l’entorn de qualsevol addicció.
Si desitges mantenir-te al seu costat, motiva’t pensant que ets la seva persona de confiança o una d’elles, i un dels seus suports en què segur que pensa quan ha de buscar motius per patir l’abstinència. Quan l’addicte pensa en la seva rehabilitació i reinserció, ets en els seus plans de futur i aquestes imatges tenen un gran pes emocional per permetre-li continuar i millorar.
Ajuda’t a tu per poder ajudar
De tota manera, això no s’ha de convertir en una càrrega en què sentis tota la pressió de la seva recuperació; aquesta és la feina dels professionals. Tot i que costa acceptar que no podem continuar fent de suport, és important saber fins a quant podem aguantar i fer un pas al costat si la malaltia aliena es comença a convertir en pròpia. Si sents que és massa dur per a tu presenciar tot el procés de prop i que ja no pots ajudar o aportar un suport constructiu, demana consell als especialistes i pren una distància saludable. Sovint, això sol ser millor que consumir-te al costat de l’addicte. Això pot ser fàcilment contraproduent si, amb el desgast, comences a perdre la paciència i a acusar-lo de la situació o dels teus sentiments de tristesa i esgotament. Si et cuides tu, quan els professionals et notifiquin que el pacient està preparat per a la reinserció, podràs rebre’l amb els braços oberts, ajudar i tornar a ser el seu guia en una etapa nova i saludable de la seva vida.
Per a qualsevol dubte o consulta, els professionals de CC Adicciones estem les 24 hores del dia al telèfon 617 200 882 per ajudar. També a través del nostre formulari. Per a les addiccions, sempre hi ha sortida; només cal reunir forces per fer el primer pas de demanar ajuda i, a partir d’aleshores, podràs comptar amb una gran xarxa de suport amb la qual podràs assolir el teu objectiu de deixar l’addicció. No estàs sol!
