Testimonis i Casos d'Èxit

LA MEVA EXPERIÈNCIA A CC
Després de 20 anys donant tombs i passant per diferents centres i teràpies, vaig arribar al lloc que em va fer fer un clic.

El primer dia que vaig arribar al centre va ser acompanyada de la meva mare i germana sense tenir clar quin seria el meu present i molt menys el meu futur. Vaig ser rebuda amb familiaritat i confiança pel personal del centre, on per fi vaig sentir que entenien el meu llenguatge i tot el que sentia jo i la meva família.

Vaig passar a una habitació en la qual vaig romandre tres dies aïllada on no he plorat més en la meva vida, en aquests 3 dies i molt més en els que van transcórrer després.

Els començaments com sempre són difícils. D’una banda anava ‘sobremedicada i amb un estat mental terrorífic’ que em feia estar atordit i anestesiada emocionalment, incapaç de ser conscient de gran part de tot el que ocorria, i potser havia de ser així. No vull pensar com hauria estat d’una altra manera.

D’altra banda, entendre i acceptar la meva nova situació i el meu repte’ i a més, és clar, ‘adaptar-me a la meva nova vida’: horaris, normes i sobretot la meva manera de ser, el meu comportament i la meva forma d’expressió amb els companys, la integració al centre, essencialment.

Encara que no des del principi, en poc temps intuïes que allò tenia l’aspecte de ser alguna cosa més que un petit procés, que suposaria un impàs, un punt i a part entre la teva vida d’abans i allò que no saps què és, però al qual no vols tornar.

Reconèixer el ‘així sóc jo’ em portaria un llarg trajecte. Si no hagués estat per la mediació, els infermers 24 hores, psiquiatra, terapeutes amb els quals parlar diàriament, monitors amb nosaltres acompanyant contínuament hauria acabat per abandonar, ja que sovint frises, i penses en rendir-te i deixar-ho tot.

Entre les primeres impressions que vaig rebre i que em van cridar poderosament l’atenció i encara ho fan és que em trobava com en una miniatura de la societat. Allà arriben a tractar-se persones pertanyents a tots els estrats i de condicions molt diverses, i a totes se les accepta sense distincions de cap tipus. Després d’una primera acollida comença a generar-se una dinàmica d’actuació per a les particularitats de cadascú.

Hi havia gent sense estudis, treballadors a l’atur, gent de negocis, amb alta preparació, expresidiaris, mares, dones maltractades, estudiants, gent amb una situació socioeconòmica solvent o molt exposada, gent sense vincles amb la seva família, divorciats, amb fills o sense ells, una varietat tremenda pertanyent a tots els estrats socials, amb problemes i limitacions pròpies procedents de mons certament diferents que de vegades semblava un assoliment humà en si el mer fet de poder seure a menjar tots junts dia rere dia. I les diferències no només quedaven aquí, també hi havia les peculiaritats de cadascú quant a la seva manera d’entendre el tractament: la seva honestedat, la seva actitud i el seu compromís. Algunes persones que semblava que anaven de campament o de pícnic, en canvi altra gent es mantenia súper seriosa i implicada del principi a la fi, amb la seva història i amb la resta de la comunitat.

Vaig veure gent abandonar a les dues hores, als dos mesos…, però també els que sortien amb la seva alta mèdica i tornaven amb una altra llum tan sols a saludar. Aquests últims em resultaven inspiradors ja que encarnaven i atestiguaven els efectes beneficiosos del tractament i a més atorgaven una certa sensació de seguretat que vaig poder assimilar com que ‘el que aguanta, ho aconsegueix’.

Tinc gravat en el meu record les paraules, la paciència i la comprensió constant del personal del centre que a força d’insistir de bon talant amb missatges d’esperança, alegria, energia a tot risc d’aquella forma tan autèntica, pura i campechana que semblava canviar el clima en aparèixer per allà. Els consells i gestos a la seva boca rescataven una força d’una planura grandiosa. No hi havia motius de més per preocupar-se ni per embolicar-se perquè el cert és que hi havia tant a fer i per fer tots els dies per trobar-se bé que amb allò ja era tant (Esport tots els dies, autocures, teràpia matí i tarda, activitats per parar el cap, hàbits i rutina).

Els reforçaments i el treball continu i constant que feien guanyar en mi, em rescataven del meu desencert.

De tot això va emanar el gust i la necessitat per la naturalesa en totes les seves expressions.

Vaig començar trucades per reprendre i recuperar contacte i relació amb la meva mare i germana (no tenia res quan vaig arribar) compartint esperances i rebent molt suport per part de la meva germana. La meva mare fins llavors, va decidir donar-me amor dur fins que veiés canvis i gestos de compromís en mi.

De vegades aquella veu a l’altre costat del telèfon era suficient per reconnectar-me a la vida i recobrar forces per continuar despert.

Vaig trigar a rebre la primera visita, la meva germana viu fora d’Espanya i no va poder venir, i la meva mare havia de sanar el seu dolor i voler tornar a veure’m després de tant patiment per part meva. Ditxosa malaltia que s’emporta per davant tot el que posis al seu camí, sense distingir persones, valors, etc.

Però hi ha altres tantes coses, tan bàsiques i tan importants, que començaré dient que em vaig fer un ser humà. He après molt sobre mi mateix: les meves tendències, les meves mancances i el meu perfil comunicatiu i conductual a través de les teràpies grupals i individuals. Sobre què he de treballar i quins impulsos he de contenir i quines emocions i pensaments posar en marxa. Vaig tenir molts alts i baixos, ensopegades amb mi mateix, amb altres companys, amb l’equip, moments molt durs amb els quals vam haver de bregar junts per continuar. Vaig aprendre a disculpar-me, reconèixer i demanar ajuda, acceptar-la i subordinar-me. Havia d’aprendre a reconèixer, a afrontar o a evitar per no recaure ni en el consum ni comportamentalment. Vaig aprendre valors, a tenir consciència i maneig sobre els meus estats gràcies, entre altres coses, a l’atenció plena o el control del cos i la ment i la meticulositat en el treball del dia a dia.

El meu comportament, la meva actitud i les meves opinions van començar a transformar-se.

Vam poder, i dic vam poder (sense els meus terapeutes no ho hauria aconseguit) començar després d’apagar els primers focs i sanar-me, reconfigurar i assentar els primers pilars.

Després del meu ingrés a la clínica 3 mesos, vaig baixar als pisos on vaig romandre tres mesos (etapa completament necessària per seguir el tractament i començar a tenir contacte amb la realitat com a pas intermedi abans de tornar a casa. Allà vivíem i convivíem amb altres companys i començàvem a aprendre com crear i gestionar (amb les nostres emocions i sentiments, la part més difícil del tractament) el nostre nou dia a dia.

Encara que el difícil i realment dur, comença quan surts d’allà, tornes a la teva zona zero i ets tu, les teves decisions, el teu cap (sense ningú que et guiï i et sostingui) i els teus fantasmes del passat que tornen de tant en tant.

La paciència, la tolerància, la disciplina, la humilitat, l’assertivitat, l’empatia, la temprança, la solidaritat, tot això va cobrar un sentit més viu, més real, es van fer verbs. L’educació en valors va ser una cosa increïble, un els perd i està perdut.

Vaig trobar dificultats per relacionar-me, en l’interès i el coneixement per totes les normes i límits dins del tractament i també d’una vida normalitzada. Això va ser una constant durant el tractament i també avui dia. Incorporar les habilitats socials que em permetessin fer-me una mica més permeable i comprensible als altres, per aprendre a comprendre, a escoltar, a ser algú normal. L’esport, estar organitzada i ocupada, els meus propis límits, l’oci ben organitzat, el meu treball i les sessions de teràpia setmanals grupals avui dia després de cinc anys m’ajuden en el continu aprenentatge de la vida.